Article “Jo, el límit i tu”

foto1

 

“L’agressivitat està lligada a la vida”[1]. De fet, és absolutament fonamental pel nostre desenvolupament com a éssers humans. Però anem a pams. Arribem al món amb la primera manifestació clara d’agressivitat, l’impuls vital que ens permet passar d’un món aquós a un món aeri a través d’un pas estret i tens que ens situa en el primer moment crític de la vida. Superat, ens posen en contacte amb la mare, cos amb cos, i en els següents minuts el nadó buscarà el mugró per obtenir el nutrient i així satisfer una nova necessitat. Podem dir doncs, que durant els primers minuts de vida, l’agressivitat apareix per possibilitar la conquesta de les nostres necessitats bàsiques, aquelles que sustenten la vida, des de la fragilitat i dependència del nadó, però absolutament indispensables per viure, créixer i desenvolupar-se sanament.

Què entenem per agressivitat?

“L’agressivitat és l’energia generada per l’instint de supervivència per garantir les necessitats bàsiques: alimentació, temperatura, abric, protecció, afectivitat, etc. És l’energia que ens fa moure per buscar el nostre benestar com a sers humans.”[2] Diríem doncs, que és l’impuls instintiu, intuïtiu, animal, que ens permet el moviment des de la incomoditat a la seguretat i al plaer. És energia que ens permet canviar, evolucionar, aprendre i conèixer, accedir a nous espais i aprenentatges no adquirits fins al moment. Aquesta energia la notem corporalment, és força física i mental, i està relacionada amb l’emoció d’aquell moment present, que necessita ser expressada per resoldre la necessitat que la genera.

Així doncs, podem imaginar-nos l’agressivitat com a un cicle, un procés natural que es dóna constantment en les nostres vides. El nostre cos sent tensió (impuls/desig) i genera energia per tal de sortir d’aquest estat. Apareix la necessitat de descàrrega (acció) per tal d’arribar a una situació de relaxació i benestar (plaer).

Moltes vegades associem agressivitat amb ràbia o dolor, quan observem el nen/a en una situació de plor i crit desmesurat i irrefrenable, normalment provocat per alguna insatisfacció. Aquestes són algunes formes d’expressió de l’agressivitat però, defensar el propi espai, autoafirmar el què pensem o volem, accionar-nos per aconseguir un objectiu, requereixen també aquest impuls agressiu que ens obre al món de la interacció, exploració i socialització.

En ocasions aquest cicle queda reprimit des de l’inici: quan un no es fa conscient del què necessita per sentir-se bé i ho anul·la, llavors entra en un estat de tensió que genera angoixa. En altres situacions pot quedar bloquejat en alguna fase, per exemple,  una acció no orientada a la resolució pot desencadenar en un estat de ràbia sostinguda. En la mesura en que l’agressivitat no assoleix els seus objectius, es genera un estat de disconfort en la persona. Imaginem un nen que surt de l’escola aparentment tranquil i content, però que durant el dia li han passat coses que no ha sabut gestionar i no s’ha sentit amb confiança amb cap adult per compartir-ho. Per tant, hi ha una sobrecàrrega d’energia. En el moment de trobar-se amb la mare o el pare, al ser figures que li donen seguretat, s’obre una via on per fi, pot canalitzar la ràbia, la por o el dolor. Aquesta s’expressa d’una manera desplaçada, sense tenir a veure amb el què l’ha generat en un inici. Si no ho escoltem perquè no estem disponibles o entrem en conflicte perquè no acceptem l’enfado, la tensió es manté o augmenta i el nen/a necessitarà una altra forma de descarregar aquesta energia agressiva. En aquest cas, és important que la mare o el pare, entenent que li proporcionen aquest espai de seguretat i confiança que no ha pogut trobar per exterioritzar la seva necessitat, atenguin la demanda. Ho pot fer des de l’escolta activa d’allò que expressa i l’acompanyament corporal si és necessari, a fi que el fill/a pugui rebaixar la tensió generada i arribar a un estat de major benestar amb ell/a mateix/a. Quan l’adult posa el límit i acompanya la frustració que generen aquest tipus de situacions, deixant espai per expressar l’agressivitat que es desperta, afavorim l’acceptació i l’autocontrol.

“L’agressivitat natural s’expressa de diferents formes al llarg del desenvolupament. A les etapes d’infantil i primària la podem observar en els nens i nenes a través de:

  • Jocs de lluites entre iguals. Cada vegada es poden regular millor, van gaudint de posar normes al joc
  • Jocs de lluites amb adults
  • Jugar a atrapar-se
  • Altres jocs de destreses corporals: futbol, acrobàcies, trepar, escalar, etc.
  • Plorant, cridant, rabietes,…”[3]

A l’etapa de l’adolescència les persones entrem en una fase de més intimitat, de necessitat de seleccionar i ser més exclusius amb el contacte amb els altres, explorem els vincles personals amb més pudor, però amb una intensitat i sensibilitat especial. La manifestació de l’agressivitat natural durant aquesta etapa, on tornem a estar centrats en la construcció d’identitat i el procés d’autoafirmació, sorgeix de nou en forma de límits i de participació activa a espais de contacte a través d’esports i d’activitats físiques. La necessitat de pertànyer al grup i de sentir-se reconegut per aquest, empeny a els/les adolescents a tenir relacions des de la contundència, ja sigui verbal o no verbal. Això fa que, en un moment vital sensible, una bona gestió de les emocions sigui un element fonamental per una convivència saludable. Com ja hem vist, això ho construïm de ben petits/es durant els primers sis anys de vida, principalment. Si un/a adolescent no ha pogut viure aquest procés d’aprenentatge d’habilitats pel control emocional és susceptible d’accedir fàcilment a l’agressivitat desbordada, ja que no és capaç/a d’identificar el límit en la seva acció i amb facilitat es pot accedir. És en aquell estat quan apareix la dificultat d’establir relacions constructives, ja sigui entre iguals o amb l’adult. La pròpia dinàmica d’autoafirmació i diferenciació respecte l’adult que viu l’adolescent, ens predisposa a vegades, tant a pares, mares com a professors/es, a interpretar certes actituds rebels com quelcom personal i ho atenem com un conflicte entre ell/a i nosaltres. No obstant però, hem de tenir en compte les circumstàncies que poden derivar en aquella actitud i saber posicionar-nos en un espai constructiu des d’on poder oferir-li seguretat i confiança perquè sigui capaç/a de resoldre el seu conflicte. Per exemple, imaginem un adolescent que es molesta al demanar-li col·laboració en alguna tasca que no li ve de gust fer (a casa o a l’escola). Pot reaccionar expressant la seva emoció de disgust i negativa de manera natural (amb una mala cara, un crit, una resposta desagradable…). Davant d’això ens podem sentir atacats i/o ferits i entrar a formar part del conflicte responent a la seva conducta confrontadament. L’adult facilita la resolució si és capaç de deixar un espai per expressar l’emoció de manera sana i pot posar el límit des de la calma i la distància adequada, sempre que sigui necessari.

foto2

 

Creiem important seguir treballant l’educació emocional a aquestes edats, a fi de poder seguir construint una bona autoestima i relació amb els altres des de l’autoregulació de les pròpies emocions que experimentem en el dia a dia.

Podem descriure tres fases de l’agressivitat:

  1. Natural: impuls vital generat per instint de supervivència. N’hem anomenat les seves manifestacions. S’ha d’acompanyar des de la proposta d’activitats i accions en espais segurs i controlats i a través del joc simbòlic com a estratègia per l’aprenentatge de l’autoregulació.
  2. Desbordada: la persona no és capaç d’identificar els seus propis límits i controlar l’emoció de por, ràbia, tristesa o alegria i aquesta regeix la seva acció, normalment perillosa per ella o per altres persones o entorn. En aquest cas s’ha d’acompanyar posant un límit clar, per evitar danys i llavors identificant i reconeixent l’emoció, des d’un espai de més tranquil·litat.
  3. Violència: és l’energia que provoca l’agressivitat desbordada orientada i focalitzada amb la intencionalitat de fer mal, ja sigui a un mateix/a o a altres persones. Aquesta fase s’acompanya des del límit físic, fins que l’energia hagi baixat el seu nivell d’intensitat. Un to de veu suau i amb missatges clars de calma ajuden a l’efectivitat del límit físic. Un cop s’ha arribat en un estat de més calma és important la presència i l’escolta per acompanyar en el procés d’identificació i reconeixement de l’emoció. Analitzar com s’ha arribat en aquest punt.

És important tenir en compte que l’agressivitat natural s’ha d’acompanyar per permetre la possibilitat d’aprendre a gestionar les pròpies emocions. Quan li donem espai a l’expressió d’aquesta podem explorar quins són els nostres límits, identificar-los i aprendre a respectar-los. Per tant, des de la posició de l’adult, ja sigui a casa com a l’escola, hem de facilitar espais on poder explorar aquesta energia per tal de permetre el treball emocional que el nen/a ha de fer. Només d’aquesta manera al posar límits, aquests podran ser acceptats per l’infant, des de la frustració de no poder expressar o fer allò que necessita, però amb la possibilitat de comprendre i integrar la limitació. Podem limitar l’agressivitat quan sentim que no és sostenible pel nen/a, ja que no és capaç d’identificar i reconèixer el propi límit i per tant, l’emoció el desborda o bé quan des de l’adult ens sentim desbordats. Per exemple, quan un nen o nena davant una situació que li genera conflicte i reacciona plorant, cridant i agitant-se molt, diríem que es troba en una situació d’agressivitat desbordada. A vegades és adequat acompanyar-ho des de la contenció corporal de l’adult perquè senti la nostra presència, i ho podem fer abraçant-lo, tocant-lo o sostenint-lo físicament, dins el què a ell li resulti acceptable. Els estats de desbordament tal com apareixen s’esvaeixen i tendeixen a recuperar la calma.

Resumint, l’expressió de l’agressivitat, en les seves diferents i variades formes, és fonamental per la gestió de les emocions, la identificació dels nostres límits i en definitiva, construir-nos com a éssers socials, preparats per la convivència. Mirem doncs, què succeeix si l’agressivitat és expressada o reprimida, segons la psicòloga i psicomotrista Verónica Antón:

                    EXPRESSADA

REPRIMIDA

·         L’expressió posa les bases per una vivència emocional més profunda

·         Sentir l’energia agressiva permet tenir un millor sentit de si mateix i de la seva pròpia força i poder

·         La vivència de l’agressivitat és una experiència corporal que no està relacionada amb la ràbia o el dolor, però la vivència de la pròpia agressivitat faciliten abordar i expressar aquestes emocions

·         S’amorteix l’instint i el contacte amb algunes necessitats bàsiques

·         El romanent pulsional pugna per sortir i al no aconseguir-ho provoca frustració i ràbia

·         Si l’agressivitat és reprimida poden quedar sense cobrir algunes necessitats bàsiques perquè no es passa a l’acció (d’afecte, de protec-ció, de plaer, d’exploració, etc.) i des d’aquesta insatisfacció sorgeix la DESTRUCTIVITAT

Fins ara hem explicat el concepte d’agressivitat natural i les seves fases, com es visualitza i les conseqüències de facilitar la seva expressió o reprimir-la. És interessant també, parlar dels efectes problemàtics que té aquesta quan no es pot acompanyar degudament i, o bé es suprimeix o inhibeix, o no es limita i és expressada intensament, de forma desbordada.

PROBLEMES amb l’AGRESSIVITAT
Suprimint-la o inhibint-la Exterioritzant-la intensament fora dels

límits

·         Nens/es que els costa molt explorar el món, jugar, moure’s, relacionar-se amb altres nens/es

·         Els hi és difícil defensar els seus espais, joguines, es deixen envair pels altres fàcilment

·         Es frustren i s’enfaden perquè no són capaços de satisfer moltes de les seves necessitats bàsiques (de contacte, relació, plaer, etc.) i això els genera displaer

·         Tendeix a reaccionar amb una intensitat que pot fer mal a l’altra, a sí mateix o a l’entorn

·         Fallen els controls de la impulsivitat

·         Tendeixen a no respectar els espais dels altres nens/es. Són invasius

En els dos casos s’interromp el procés natural de satisfacció de necessitats

Com acompanyem l’expressió de l’agressivitat??

Hem parlat de la necessitat de donar espai a l’energia agressiva que de forma natural expressem les persones, petites i grans, i hem dit que ho podíem fer des de la proposta d’accions i activitats que permetin l’expressió de les emocions i la possibilitats de treballar els límits. Citem doncs, accions que afavoreixen l’expressió de l’agressivitat i que podem oferir als nens/es des de casa o des de l’escola:

  • Construir – destruir (construccions o torres de fusta)
  • Amb fang o plastilina: aixafar, pegar, pessigar, trencar, esgarrinxar,…
  • Amb diaris: trencar, arrugar, estripar,…
  • Amb la boca: grunyir, modular la veu, ensenyar les dents,…
  • Empènyer o tirar objectes grans (torre de coixins)
  • El joc cos a cos
  • Jugar a lluites, a la oposició de forces (amb material d’intermediari)
  • “Guerra” de pessigolles

 

Aquests són alguns dels exemples d’accions, d’activitats que podem oferir i compartir amb el nen/a, en funció de la seva edat i del vincle que tinguem amb ell/a, amb més o menys intensitat i implicació emocional. El joc simbòlic ens permet treballar aquesta energia de forma oberta, distesa i lúdica, i ens possibilita acompanyar-la amb normes o criteris que ajudin al nen/a o adolescent a autoregular-se i a aprendre a socialitzar-se. És per això que també l’esport és una activitat important que permet canalitzar i treballar l’agressivitat natural a edats més avançades.

Binomi família-escola

La família i l’escola constitueixen gran part del món del nen. Dos espais educatius que l’acompanyen al llarg de molts anys en etapes fonamentals de la seva vida, on aprenen a gestionar les seves emocions, a relacionar-se en societat i a desenvolupar-se amb seguretat i confiança. És per això que considerem que han d’acompanyar els processos de creixement de manera coherent i coordinada, a fi de facilitar una construcció individual estable i segura per la persona. Generar un bon vincle i una comunicació de qualitat és la base per encaminar aquest treball conjunt família-escola, iniciat des de l’espai familiar i complementat i acompanyat per mestres i educadors des de l’escola.

 

Autors: Esther Planas Hortal i Isaac Uyà Garsot

 

[1]“Preservando la agresividad” de Maite Sánchez Pinuaga

[2]“La agresividad infantil” de Hendrik Vaneeckhaute

[3]“Agressividad” material curs Acompanyament Emocional de Verónica Antón

 

Advertisements

One response to “Article “Jo, el límit i tu”

  1. Molt interesant el text, enriqueix els punts de vista i els paradigmes dels comportaments agressius als infants, i la importància dels jocs simbòlics per apendre a limitar i canalitzar. Moltes gràcies per compartir 🙂

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s